De Al Cel
«Vull anar al Cel; per això n'he
escrit aqueixos cants d'enyorança. Lo Cel és la corona de la vida
atribulada i l'única i bella explicació de l'enigma de les amargors que
es passen en esta vall de llàgrimes. Un dia, Déu permeté que s'ennuvolàs
de cop mon hermós esdevenir; passí penes tan fondes que posaren en
perill la meva existència, i tan llargues que encara duren, i Déu ajut
fins que s'acabaran. No cal pas contar-ho tot: lo tracte que se'm donà
sobre la terra m'obligà a cercar refugi en lo Cel, i, per distraure mon
cor i enteniment de les misèries d'ací baix, me posí a contemplar amb
les llàgrimes als ulls la sobirana bellesa del palau de nostre Pare
celestial.»
Jacint Verdaguer
(Del pròleg a Al Cel, 1902)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada